Sovint pensem que en una relació social, per exemple a la
feina o a la família, les coses flueixen millor si no som del tot sincers. En
el joc de les aparences i les bones maneres s’hi amaguen actituds hipòcrites
que, si bé superficialment o en un primer moment poden semblar efectives per
mantenir un cert ordre o estabilitat, acaben per malmetre les bases de
qualsevol relació. El valor de la sinceritat no sempre està ben vist, sobretot
en societats complexes acostumades a funcionar a còpia de mentides o mitges
veritats, fetes de silencis que tapen i no de silencis que obren.
Perquè sinceritat i silenci són espais comuns indissociables
en el seu aspecte alliberador quan hi entrem respectant-los i admetent el que
són. Si es tergiversen, si els posem al nostre servei, perden tota funció vital
per esdevenir eines repressores, ja sigui en el propi cos o en el cos social.
Quan entrem en l’espai de la sinceritat, en el terreny del silenci,
desapareixen les pors, ja que una relació sense aquest espai compartit és una
relació fonamentada en la por.
Els vels de la sinceritat
Emprendre el camí de la sinceritat no és un moviment ràpid
ni automàtic. Dir el que es pensa i expressar en tot moment el que sentim no
significa necessàriament actuar des de la sinceritat. De fet, sovint és el
contrari: el que considerem sincer no és més que una construcció mental basada
en prejudicis, bloquejos emocionals i maneres d’encaixar la realitat en els
propis desitjos. L’autoconvenciment es confon amb la sinceritat, tot i que no
és res més que un vel que teixim amb el fil de la por: por de ser, por de
sentir, por de trobar-nos i por, en especial en aquesta cultura material, de
perdre, de no posseir. Si la sinceritat és aquest espai comú vital, fèrtil, es
fa palès que no ens pertany ni és exclusiu de ningú, tot el contrari: la seva
inclusió ens acull i ens nodreix. Quan volem apropiar-nos de la sinceritat,
quan la volem construir des dels nostres paràmetres mentals, s’esvaeix. Per
això el millor aliat de la sinceritat, el millor vehicle per arribar a aquest
espai, és el silenci.
Silenci de desitjos, d’expectatives, silenci físic en què el
cos també participa. A poc a poc (la sinceritat, com el silenci, no coneix les
presses) anem recuperant aquest estat natural, la nostra condició primigènia.
Venim de la sinceritat de la infantesa, d’aquell tarannà espontani en què
encara no hem escindit matèria i esperit. Amb els anys, amb el recorregut que
ha anat alimentant el nostre ego, ens hem allunyat de tota autenticitat per
omplir-nos de falses promeses i màscares socials. Crèiem que la sinceritat no
ens ajudaria en el nostre procés d’ascendir a la vida. Vestits de soroll,
professionals de l’engany, patim els desequilibris interns i externs d’aquesta
opció. No és un model sostenible, ni per al cos, ni per a la Terra.
Dèiem que la sinceritat plena no ens pertany, però encara
més: ni tan sols és exclusiva de l’ésser humà. “La sinceritat de l’ocell és el
seu vol”, ens dirà una dita popular quan el seny col·lectiu entengui el valor
catàrtic de la sinceritat per sobre de la vanitat de l’aparença.
Inserir-nos en el terreny de la sinceritat és, en primer
lloc, sentir-nos acollits, ja que el primer sentiment que ens ofereix és la
serenor. Amb aquesta serenor creixen també l’astorament i l’agraïment, la
profunda sensació d’arribar a casa. El despullament és integral, dignificat.
Cauen els vels d’allò que representem, es dilueix la il·lusió d’un imaginar
àvid d’emocions, afamat de confrontació i exterioritat. La sinceritat ens
convida a mirar amb la visió interior, on el cor observa i gaudeix de la pura
presència.
L’esforç per assolir aquest espai passa, en primer lloc, per
reconèixer les trampes que hom mateix s’interposa; travessar un camí ple
d’autoenganys. El marc mental necessita veritats on poder-se agafar, però
expressar aquestes veritats no sempre implica imbuir-nos de sinceritat. Les
veritats que raonadament erigim, les que hem heretat, les que jutgem per
inèrcia o comoditat, poden esdevenir simple fum quan la sinceritat ens acull.
En aquest inici de camí cap a casa, la pràctica -i no la teoria-és idònia per
decapar l’ego, per anar traient tot el que és extern, impropi. Aferrar-nos a
una hipotètica estabilitat i a la por de perdre personalitat, estatus, amistats
o qualsevol emmirallament elaborat a partir d’un imaginari actiu i estimulat
per l’entorn és el principal fre a despullar l’ànima i banyar-nos en les
càlides aigües de la sinceritat, immersos en la serenor del silenci. La
pràctica no de fer, sinó de desfer: la que, en aparença, no aconsegueix res, ni
s’imposa fites, ni s’estressa perquè no ho assoleix fins al punt de generar
noves malalties.
Viure la sinceritat
L’estat natural, del qual brolla la sinceritat, no és un
objectiu planificat ni un territori per conquerir. El tenim, sempre l’hem tingut,
i només necessitem prendre’n consciència per fer-lo aparèixer de manera més
evident, soterrat per tots els vels que li hem anat posant al llarg dels anys.
Tampoc és una garantia: igual que la sinceritat apareix, pot tornar a
desaparèixer ràpidament quan volem fixar-lo en les nostres conveniències, quan
en fem una utilitat i l’aprofitem per tergiversar i edulcorar. Perquè si una
cosa ens demana la sinceritat és deixar-nos fertilitzar per ella i no
creure’ns, una vegada més, amos dels seus fruits i senyors de la seva terra.
Astorats, corpresos, profundament enamorats i sense lloc, ja, per a la por i el
dolor, mirem els ulls de l’altre, de tot altre, alliberats d’opinió, humilment
oberts; agraïts de romandre, fugaçment, en la nostra condició primera. Sí,
potser no s’entén, però ¿qui necessita entendre la sinceritat, quan la podem
viure?
DÍDAC P. LAGARRIGA Barcelona |
