Vivimos en la comparación y necesitamos poner título a las
experiencias (Mente). Cada instante es nuevo y diferente, depende de nosotros
descubrir la belleza y la luz de la realidad que se presenta y experimentar la
diferencia.
Mientras comparamos, nos desconectamos del presente y nos
instalamos en el pasado. Nada es bueno ni malo, ni mejor ni peor ES LO QUE ES,
CONTENIENDO TODAS LAS MARAVILLAS DE LA CREACIÓN Y DÁNDONOS LA INVITACIÓN A
DESCUBRIRLAS.
Mira por la ventana.
¿Qué hay ahí, en ese momento intemporal previo a que el pensamiento tanga
tiempo de aparecer y nombrar lo que ve como “calle”, “edificio” o “paisaje”?
Tómate algún tiempo para responder esta pregunta desde la experiencia en vez de
hacerlo desde el pensamiento.
Y ahora os preguntáis en vuestro corazón:
“¿Cómo distinguiremos Lo que es bueno en el placer de lo que es malo? Id a
vuestros campos y a vuestros jardines y ahí aprenderéis Que el placer de la
abeja es libar la miel de la flor. Y que también es placer de la flor entregar
su miel a la abeja. Pues para la abeja, una flor es una fuente de vida. Y para
la flor, una abeja es un mensaje de amor. Y para ambas la abeja y la flor, Dar
y recibir es una necesidad y un éxtasis. Pueblo de Orphalese, en vuestros
placeres Imitad a las flores y a la abejas.
Khalil Gibran – El profeta, ed. Pomaire,
Barcelona, l979, pag. 104
Como dice Alain Vigneau, actor, clown i pedagog (La Contra de
la Vanguardia del viernes dia 1 abril): “FELIÇOS ELS FRACTURATS PERQUÈ DEIXEN
PASSAR LA LLUM”.
…/…
P- I va voler ser pallasso?
R- Era un altre del meus somnis. La meva mare pintava
pallassos. Vaig viatjar molt pel món amb Pallassos sense Fronteres i em vaig
adonar que tots plorem i riem en el
mateix idioma.
P- I vostè, va aprendre a riure?
R- Pel meu vell contracte amb Déu vaig entendre molt aviat
que la vida és una cosa molt seriosa i que hi ha un monstre que si ets massa
feliç es despertará perquè dorm amb un ull obert. Em va costar més de deu anys
d’actuacions permetre’m riure de mi mateix.
P- Va pasar-li de sobte?
R- Sí, en un momento de l’espectacle em vaig rendir a la
felicitat del públic i així em vaig rendir a la meva propia, vaig riure, vaig
deixar anar el control, vaig aceptar… Va ser revelador, i vaig començar a
traballar amb Claudio Naranjo en els programes terapèutics SAT que es donen per
mig món, vaig crear Clown Esencial.
P- La terapia del pallasso?
R- Sí, un espai per celebrar junts la nostra malaptesa i
inutilitat –aquest tragicòmic intent de ser nosaltres mateixos-, per mirar-nos
sense culpes ni perjudicis protegits per un nas vermell, i així dessacralitzar
la nostre insignificant serietat i transformar el nostre passat en patrimoni.
P- Va transformar el seu dolor en art.
R- Sí, aquest art em donava un lloc al món. Tots volem
pertànyer. I tenim dret a ser inútils. Jo crec que estem molt malats d’una
santa serietat, un altar en el quel sacrifiquem molta espontaneïtat i dolçor.
Som molt més amorosos del que ens mostrem.
P- Forma part de la nostra malaptesa.
R- Patim molt més per no poder estimar prou que per no ser
estimats prou. En realitat tot es redueix a amor i mals d’amor. Castrem la
nostra sensualitat, amorositat, la nostra capacitat de goig…, i ho fem amb un
enorme esforç.
P- Un absurd.
R- És legítim que vulguem ser grans, però és molt cansat.
Quan celebrem la nostra petitesa ens fem grans d’una forma més esplèndida i més
relaxada, i no fem pagar al món el nostre esforç. La meva feina és celebrar la
condició tragicómica de la vida.
P- És necessari reparar l’amor a un mateix.
R- Confonem estimar-nos amb ser orgullosos, quan de fet
estimar-nos a nosaltres mateixos és un acte de profunda humilitat: veure el que
hi dins i reconsiderar-se. Però en nosaltres nia un cansament íntim, gairebé
vergonyós, que aflora quan ens traiem el maquillatge del personatge de la vida
social, profesional o familiar.
P -…
R- Hi ha un anhel de ser nosaltres mateixos, sense tants
esforços ni requisits, ser sense aparentar, existir sense haver de pagar res a
canvi, pèro no arribem ni a estimar-nos a nosaltres mateixos i ens passem la
vida demanat que els altres ens estimin. Vivim plens d’autoexigència.
P- Esgotador.
R- El public riu o plora amb el clown perquè s’hi reconeix.
Ens igualen les nostres imperfeccions, no les nostres grandeses. Jo sóc
conscient que tinc un gos ferotge a dins i un altre de bondadós que és desperta
cada matí ben disposat, i cal ajudar-lo.
P- Com?
R- Reconeixen-lo. Jo sóc un matusser patètic que té dret a
una vida bona… Hi ha una frase bonica d’Yvan Audouart que diu: “Feliços els
fracturats perquè deixen pasar la llum”.
P- Reivindica el dret a la poca traça?
R- Sí, a la inutilitat, a no servir per res i no ser
condemnat per això. Posar-se el nas és justament brillar des de la propia
inadequació social, física o intel-lectual. Comunicar el nostre desemparament
davant la complexitat del món és més constructiu que maqueillar-lo.
(Entrevistat per Inma Sanchís)