Vivimos en la comparación...

Vivimos en la comparación y necesitamos poner título a las experiencias (Mente). Cada instante es nuevo y diferente, depende de nosotros descubrir la belleza y la luz de la realidad que se presenta y experimentar la diferencia.

Mientras comparamos, nos desconectamos del presente y nos instalamos en el pasado. Nada es bueno ni malo, ni mejor ni peor ES LO QUE ES, CONTENIENDO TODAS LAS MARAVILLAS DE LA CREACIÓN Y DÁNDONOS LA INVITACIÓN A DESCUBRIRLAS.

Mira por la ventana. ¿Qué hay ahí, en ese momento intemporal previo a que el pensamiento tanga tiempo de aparecer y nombrar lo que ve como “calle”, “edificio” o “paisaje”? Tómate algún tiempo para responder esta pregunta desde la experiencia en vez de hacerlo desde el pensamiento.

                  

Y ahora os preguntáis en vuestro corazón: “¿Cómo distinguiremos Lo que es bueno en el placer de lo que es malo? Id a vuestros campos y a vuestros jardines y ahí aprenderéis Que el placer de la abeja es libar la miel de la flor. Y que también es placer de la flor entregar su miel a la abeja. Pues para la abeja, una flor es una fuente de vida. Y para la flor, una abeja es un mensaje de amor. Y para ambas la abeja y la flor, Dar y recibir es una necesidad y un éxtasis. Pueblo de Orphalese, en vuestros placeres Imitad a las flores y a la abejas.

Khalil Gibran – El profeta, ed. Pomaire, Barcelona, l979, pag. 104

Como dice Alain Vigneau, actor, clown i pedagog (La Contra de la Vanguardia del viernes dia 1 abril): “FELIÇOS ELS FRACTURATS PERQUÈ DEIXEN PASSAR LA LLUM”.

…/…

P- I va voler ser pallasso?

R- Era un altre del meus somnis. La meva mare pintava pallassos. Vaig viatjar molt pel món amb Pallassos sense Fronteres i em vaig adonar que tots plorem i  riem en el mateix idioma.

P- I vostè, va aprendre a riure?

R- Pel meu vell contracte amb Déu vaig entendre molt aviat que la vida és una cosa molt seriosa i que hi ha un monstre que si ets massa feliç es despertará perquè dorm amb un ull obert. Em va costar més de deu anys d’actuacions permetre’m riure de mi mateix.

P- Va pasar-li de sobte?

R- Sí, en un momento de l’espectacle em vaig rendir a la felicitat del públic i així em vaig rendir a la meva propia, vaig riure, vaig deixar anar el control, vaig aceptar… Va ser revelador, i vaig començar a traballar amb Claudio Naranjo en els programes terapèutics SAT que es donen per mig món, vaig crear Clown Esencial.

P- La terapia del pallasso?

R- Sí, un espai per celebrar junts la nostra malaptesa i inutilitat –aquest tragicòmic intent de ser nosaltres mateixos-, per mirar-nos sense culpes ni perjudicis protegits per un nas vermell, i així dessacralitzar la nostre insignificant serietat i transformar el nostre passat en patrimoni.

P- Va transformar el seu dolor en art.

R- Sí, aquest art em donava un lloc al món. Tots volem pertànyer. I tenim dret a ser inútils. Jo crec que estem molt malats d’una santa serietat, un altar en el quel sacrifiquem molta espontaneïtat i dolçor. Som molt més amorosos del que ens mostrem.

P- Forma part de la nostra malaptesa.

R- Patim molt més per no poder estimar prou que per no ser estimats prou. En realitat tot es redueix a amor i mals d’amor. Castrem la nostra sensualitat, amorositat, la nostra capacitat de goig…, i ho fem amb un enorme esforç.

P- Un absurd.

R- És legítim que vulguem ser grans, però és molt cansat. Quan celebrem la nostra petitesa ens fem grans d’una forma més esplèndida i més relaxada, i no fem pagar al món el nostre esforç. La meva feina és celebrar la condició tragicómica de la vida.

P- És necessari reparar l’amor a un mateix.

R- Confonem estimar-nos amb ser orgullosos, quan de fet estimar-nos a nosaltres mateixos és un acte de profunda humilitat: veure el que hi dins i reconsiderar-se. Però en nosaltres nia un cansament íntim, gairebé vergonyós, que aflora quan ens traiem el maquillatge del personatge de la vida social, profesional o familiar.

P -…

R- Hi ha un anhel de ser nosaltres mateixos, sense tants esforços ni requisits, ser sense aparentar, existir sense haver de pagar res a canvi, pèro no arribem ni a estimar-nos a nosaltres mateixos i ens passem la vida demanat que els altres ens estimin. Vivim plens d’autoexigència.

P- Esgotador.

R- El public riu o plora amb el clown perquè s’hi reconeix. Ens igualen les nostres imperfeccions, no les nostres grandeses. Jo sóc conscient que tinc un gos ferotge a dins i un altre de bondadós que és desperta cada matí ben disposat, i cal ajudar-lo.

P- Com?

R- Reconeixen-lo. Jo sóc un matusser patètic que té dret a una vida bona… Hi ha una frase bonica d’Yvan Audouart que diu: “Feliços els fracturats perquè deixen pasar la llum”.

P- Reivindica el dret a la poca traça?

R- Sí, a la inutilitat, a no servir per res i no ser condemnat per això. Posar-se el nas és justament brillar des de la propia inadequació social, física o intel-lectual. Comunicar el nostre desemparament davant la complexitat del món és més constructiu que maqueillar-lo.

(Entrevistat per Inma Sanchís)