SÒNIA CASTAÑO Historiadora de l’art i de les religions
“Una de les indigències dels nostres dies -diu María Zambrano- és la que es refereix a l’amor. No és que no existeixi, sinó que la seva existència no troba lloc, acolliment en la pròpia ment ni en la pròpia ànima de qui és visitat per ell. Està com enterrat viu, vivent, però sense força creadora”.
Perquè l’amor es desperti i trobi acolliment dins nostre, cal deixar de sentir-se separat, deixar de viure la vida des de la individualitat a la qual hem estat arrossegats, abandonar tota singularitat egoica per una pluralitat compassiva i canviar el jo pel nosaltres, un nosaltres que inclogui veritablement l’altre, que trenqui barreres i tota dualitat. L’amor és obertura sense límit a una manera de sentir l’altre, a una còpula existencial.
És necessari desenterrar-lo perquè pugui recuperar la seva força creadora i la seva virtut, ja que només l’amor fa possible que puguin tenir lloc les veritables trobades, el contacte genuí amb l’altre. L’amor no és un pensament sinó una actitud, demana acció. És la capacitat de cura i respecte cap a l’altre, la capacitat de viure l’experiència d’unitat, no solament amb els altres sinó amb tot el que ens envolta. Els seus fruits són impredictibles i sorprenents. L’amor atresora el poder de transformar-ho tot, de convertir tota experiència en una experiència fèrtil i fecundadora. Malgrat l’esforç que suposa -a vegades, fins i tot un sacrifici-, ens permet poder trobar l’equilibri i l’harmonia en aquest viatge que és la vida al costat dels altres.
Si fóssim capaços de donar-nos totalment i de ser ofrena per a l’altre, de dur a terme la nostra entrega sense sentir que ens empobrim, que perdem o renunciem a alguna cosa, el nostre esforç ens faria mereixedors de l’ensenyança més excel·lent i antiga de totes, la de l’amor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario